skip to main |
skip to sidebar
Al cor
Vermella.
Vermella com el vi.
Un cel al cel.
Camí enrajolat
de flors vermelles
que es trenquen
dolces
pels teus congostos
i per les teves obscenitats
vermelles.
Giravolt
d’onades migratòries.
Vellut rogenc
i paraules closes.
La pedra vermella
forjada de carícies
que t’encercla i et delata.
Galàxies de desig.
Temps d’absències.
Les veus incandescents
d’escumes
inhàbils
que et regalen la luxúria:
Tendresa farcida
de petons de gel,
calents
de tu
encara més.
-la inacabable desfeta
dels cossos que es cremen.
Reflex de mirades infinites.
El nucli solar d’antics paisatges
és el somriure
d’uns llavis assedegats
que se’t beuen sencera:
La cristal.lització
d’un gotim d’aigua
clavant-se
directe al cor.
Josep Vilà i Teixidó
Sempre hi ha una flor que ens bateja, ens fa combregar de la vida, abracem sentiments..., a cada pètal una il·lusió, el pol·len de la passió... Hem sembrat un any més. El calendari no floreix mai, és dintre teu (nostre) que vivim i morim, estimem i plorem, brindem amb alegria, i en silenci mirem el nostre cel, les estrelles, el mar del gran viatge...
ResponEliminaSom humans, Dones i Homes nascuts per viure i compartir. Tot el que no compartim, ho morim... La riquesa rau en tot el que no es pot pagar amb diners.... El clima d'una mirada, la galàxia d'un somriure, el poema d'uns llavis, el poema del cos... L'abraçada profunda.
(ja callo).
onatge